Fills dels Foceus

El Món d’Ahir és una meravellosa revista trimestral que explora la intersecció entre història, literatura i periodisme, impulsada per Toni Soler, que a més a més de fer coses al món audiovisual mai ha perdut la seva passió per la història. Cada número gira al voltant d’un tema central, i el número 37 (10 anys ja des del primer número!) està dedicat a Grècia. Han tingut el poc criteri de convidar-m’hi a participar, i n’ha sortit això:

Tenim els grecs idealitzats, però en veritat no tenim ni idea de qui eren. Parlem d’ells com si sempre haguessin estat una sola cosa, de la mateixa manera que hi ha qui parla d’Espanya quan explica fets del paleolític o l’edat mitjana. I no, això que en diem Grècia en realitat és una geografia amb més de sis mil illes que només a l’època clàssica va donar peu a gairebé mil cinc-centes polis diferents, i quan diem polis volem dir ciutats independents que tenen els seus propis déus, les seves pròpies lleis i les seves formes de govern. Riu-te’n, del nostre batibull de comtats i regnes de l’època medieval; l’antiga Grècia és un increïble univers de grups i grupets que s’entretenien donant voltes a com manar, i amb una capacitat innata per comerciar, però també per barallar-se. Algunes d’aquestes polis van esdevenir veritables potències, com ara Atenes o Esparta, però la majoria van ser petites o molt petites. Però sempre, totes, amb un fort sentiment d’autonomia i identitat. Atomitzats, complicats i amb voluntat d’independència: potser sí que els catalans tenim una certa genètica grega; però és poc probable, perquè els grecs només es van instal·lar a l’Empordà i no van anar gaire més enllà, cosa que sí van fer després els romans, que es van estendre per tot el nostre territori actual i després per tota la Península, i definitivament ens van marcar el caràcter.

La història de l’antiga Grècia comença cap al 1600 aC amb els micènics. És l’època mítica de la Ilíada i l’Odissea i de reis com Agamèmnon, però aquest món col·lapsa cap al 1100 aC amb les invasions dels doris, que donen pas a un període de retrocés econòmic i cultural que s’allarga fins al 800 aC, una etapa fosca però en la qual neix el concepte de polis, o ciutat estat. Entre el 800 i el 500 aC és el període conegut com època arcaica, i és el moment en què apareix l’alfabet grec, se celebren els primers jocs olímpics, neixen polis com Atenes, Esparta, Corint, Tebes o Milet i es produeix l’expansió comercial. Una de les polis nascudes en aquesta època va ser Focea, a la costa occidental de l’Àsia Menor, un lloc que avui dia és la ciutat de Foça, prop d’Esmirna, a Turquia.

Focea era una petita polis dinàmica i comercial, situada en una península amb bons ports naturals i molt vinculada al mar. Els foceus probablement eren els millors mariners i exploradors de la seva època, i van ser els primers a atrevir-se a anar més enllà i arribar a la Gàl·lia, la península Ibèrica i fins i tot a l’Atlàntic. Buscaven nous mercats comercials i no pas territoris per conquerir. Negociants i no pas guerrers, són ells, els foceus, els qui funden Massàlia, avui Marsella, cap al 600 aC, i poc després, cap al 580 o 550 aC, sortint de Massàlia arriben a l’Empordà i funden Empòrion (que literalment vol dir ‘lloc de comerç’), la nostra Empúries. La seva estratègia era crear petites colònies costaneres que servissin de punt d’intercanvi amb els pobles locals; però hi havia alguna cosa més: cap al 546 aC, l’Imperi persa de Cir el Gran envaeix la Jònia, la regió on hi havia Focea, i els foceus es veuen abocats a abandonar la seva terra. En un moviment increïble, tota la població —tota— es va embarcar a bord de vaixells per anar a instal·lar-se a les seves colònies, sobre tot Massàlia i Empòrion. Per tant, cal entendre que la seva estada a l’Empordà no va tenir només raons comercials: també hi ha èxode, exili i recerca de llibertat.

Quan arriben els grecs, l’Empordà està habitat pels indigets, una societat avançada i organitzada d’agricultors, artesans i comerciants. El seu lloc principal era la ciutat fortificada d’Ullastret, on vivien unes dues mil persones, a només divuit quilòmetres en línia recta del lloc on es van instal·lar els grecs. Quan els foceus funden Empòrion, el contacte amb els indigets és immediat i intens, i mentre els grecs aporten noves tècniques i productes com ara el seu vi i l’oli, el torn de terrisser i la ceràmica fina, o les monedes, els ibers ofereixen metalls, cereals, vi local, sal i productes agrícoles. Els grecs no conquereixen els ibers, sinó que hi conviuen i hi fan tractes comercials. Al segle iv aC, Ullastret va arribar a tenir sis mil habitants, mentre que Empòrion no va passar dels tres mil. Amb els grecs, doncs, els indigets van desenvolupar-se, créixer i aprendre.

Com hem dit, l’antiga Grècia era un mosaic de centenars i centenars de polis amb una altíssima fragmentació política, i això va constituir un increïble laboratori d’experiments de govern, uns més monàrquics, altres més aristocràtics i altres més democràtics. Eren molts i vivien sota una gran varietat de règims, i els encantava reflexionar activament sobre quin era millor i pitjor. Plató i Aristòtil, per exemple, es van dedicar a estudiar totes les formes de govern conegudes i a classificar-les. A més, el tarannà viatger i comercial dels grecs els va portar a conèixer societats molt diverses i van aprendre a comparar els sistemes de govern i a entendre que són una variable, i no un destí inevitable. Per si tot això fos poc, també cal tenir en compte que la majoria de polis eren petites i inestables, les revoltes i els canvis de poder eren ben freqüents, i tot això feia que una mateixa ciutat pogués viure diverses formes de govern en pocs anys, i que els pensadors poguessin observar-ne directament les conseqüències. Es pot dir que els grecs van inventar la ciència política, i van desenvolupar moltes formes de govern perquè van experimentar i debatre molt sobre l’espai públic.

Quan van arribar els grecs, els indigets eren una societat jeràrquica amb una elit dirigent. Al capdavant de cada comunitat hi havia un cabdill o príncep, molt probablement hereditari, que exercia d’autoritat política, militar i religiosa. No governava sol, i es feia acompanyar d’un consell format per guerrers, propietaris i sacerdots, i el control sobre el territori l’exercia a partir dels clans familiars que es declaraven lleials al cabdill. Per tant, el model dels indigets no era una democràcia, sinó una oligarquia aristocràtica. Per la seva banda els foceus eren una oligarquia mercantil. El poder estava en mans d’una elit de comerciants i armadors, orientats al comerç marítim i a la fundació de nous ports segurs. El seu objectiu era econòmic i no pretenien imposar cap mena de dominació política ni territorial. Aquests dos models van coexistir a l’Empordà i van teixir relacions diplomàtiques entre ells, no només comercials.

Els grecs, a les seves múltiples polis, van fer servir aquest i molts altres sistemes de govern. La monarquia va ser la solució adoptada per Micenes o Esparta a les seves primeres etapes, i consistia en un sobirà sovint justificat per herència o per llinatge diví. La degeneració de la monarquia era la tirania, quan un individu prenia el govern per la força o per mitjans no legals, com ara Pisístrat a l’Atenes del segle vi aC, que, tot i ser un tirà, va ser benèvol i va impulsar importants obres públiques. Fins i tot en la degeneració hi ha l’opció de fer-ho bé o malament, millor o pitjor. Una altra forma és l’aristocràcia, que literalment vol dir ‘el govern dels millors’ i és quan el poder recau en una elit reduïda que suposadament és la més virtuosa o preparada. La degeneració de l’aristocràcia és l’oligarquia, o ‘govern d’uns pocs’, quan el poder cau en mans d’una minoria que governa pel propi interès. També tenim la timocràcia, quan per accedir al poder cal ser propietari de terres o riquesa. És el cas de l’Atenes de Soló, també al segle vi aC, on els drets polítics es basaven en la renda agrícola. La degeneració de la timocràcia és la plutocràcia, quan el poder està dominat pels rics i propietaris, amb el resultat que les decisions responen només als seus interessos i no pas als de la població. Va ser el cas de Siracusa o Corint en alguns moments en què van estar controlades per elits mercantils. També trobem la famosa democràcia, que és quan el poder l’exerceix el conjunt dels ciutadans lliures i les decisions es prenen en assemblea. La seva degeneració és l’oclocràcia, quan el poble actua per impuls, sense raó ni ordre i dominat per la demagògia. És el que va passar a Atenes en certs moments de crisi, durant la guerra del Peloponès, a finals del segle v aC. Per acabar, d’una banda tenim la gerontocràcia, quan el poder l’ostenten persones d’edat avançada que mereixen el respecte del grup per la seva experiència i saviesa, i de l’altra la tecnocràcia, el govern dels tècnics, quan un coneixement específic pesa més que la representació política.

Sorprèn com en el món actual encara ressonen tots aquests conceptes, com alguns d’ells són ben vigents, malgrat ser desconeguts pel gran públic. Veient-ne els detalls, sembla que vivim més aviat en una oclocràcia o una plutocràcia que no pas en una democràcia. Si hem de fer cas a Plató i Aristòtil, si la cosa continua degenerant acabarem en una tirania.

Després de la fundació d’Empòrion comença l’època clàssica, en què l’antiga Grècia assoleix la seva màxima esplendor política i cultural. Del 500 al 323 aC hi ha el segle d’or d’Atenes, amb Pèricles, Sòcrates i Plató, la construcció del Partenó, les victòries sobre els perses en batalles com les de Marató i Salamina, les guerres entre Atenes i Esparta, que guanya Esparta, i l’expansió macedònica amb Alexandre el Gran, que aconsegueix unificar Grècia. Durant aquesta època, Empòrion continua activa com a colònia comercial, ben consolidada i mantenint la seva intensa relació amb els indigets locals. Després de la mort d’Alexandre (323 aC) l’Imperi grec entra en decadència, els seus generals el divideixen en diferents regnes hel·lenístics (Egipte, Síria i Macedònia) i tot plegat acaba el 146 aC quan Grècia cau sota el domini de Roma.

L’any 218 aC havia començat la Segona Guerra Púnica, en què Cartago i Roma es disputaven el lideratge de la Mediterrània, i aquesta lluita és la que va portar els romans a desembarcar a Empúries, per atacar des d’allà els cartaginesos. Durant gairebé un segle romans i grecs van conviure a Empòrion, els nouvinguts a la Neàpolis i els anteriors a la Palaiapolis, però aquest ambient de guerres i conflictes va comportar el declivi tant de les colònies gregues en general, com dels indigets d’Ullastret en particular, que es van trobar al bell mig del front d’una guerra que no era la seva. Els romans avancen ràpidament cap a l’interior i molts pobles ibers s’hi sotmeten o es reestructuren sota la seva autoritat, i Ullastret entra en un abandó progressiu: cases que es deshabiten, tallers que s’aturen, magatzems i cisternes que deixen de fer-se servir. Els romans centralitzen el comerç a Empúries, i les rutes de mercaderies es desvien cap a les seves vies romanes. Ullastret queda desconnectada de la nova xarxa viària i cap al 180 aC deixa de ser una ciutat viva.

Els catalans som un poble de riba mediterrània i això fa que el nostre passat, i per tant el nostre caràcter, estigui marcat pel reiterat contacte amb pobles mediterranis com ara els grecs i els romans, i abans els etruscos i els fenicis. Però molts pobles de l’interior només van conèixer els romans. Els catalans, com els grecs, sempre s’han mogut pel món mirant de fer operacions comercials abans que militars, mentre que internament ens hem anat barallant i dividint. Potser ens hauria fet falta un Alexandre el Gran que ens unifiqués, però això no ha passat. El cas és que passa el temps i encara tenim coses dels grecs, dels pobles de riba mediterrània. Ens agrada tenir la capacitat d’arribar a acords amb tothom i fer negocis per tot el món, mentre internament ens barallem i ens costa unir-nos en un projecte compartit. Anem a votar tot sovint però ja no sembla que això sigui garantia d’estar ben governats, i comencem a pensar que més ens valdria fer evolucionar la forma de govern que tenim. Però mentre aquí encara tenim reminiscències gregues, els foceus mai van arribar a Madrid.