Per què ens fa por la intel·ligència artificial

Hi ha por de la intel·ligència artificial (IA), sí, però no és la por de les pel·lícules, on un robot malvat se’ns gira en contra, o una màquina «pren consciència» i decideix eliminar-nos. La por real és més quotidiana, més material i, per això mateix, més profunda. És la por d’un canvi de model que ens deixa sense les certeses que sostenien la vida moderna: feina, drets, futur i una idea compartida de progrés.

La IA fa por perquè arriba en un moment delicat. No entra en una societat estable i confiada, sinó en una societat que ja venia tocada: habitatge inassequible, precarietat crònica, institucions que reaccionen tard, desigualtats que creixen i una sensació generalitzada que el pacte social del segle XX s’ha anat esfilagarsant. En aquest context, cada nou salt tecnològic és viscut com una amenaça potencial, perquè no tenim clar qui se’n beneficiarà ni com.

Certesa: la tecnologia ho podrà fer tot

La primera font de por és una certesa que ja s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu: la tecnologia ho podrà fer tot. Diagnòstics mèdics, disseny d’itineraris formatius, optimització logística, prediccions climàtiques, decisions financeres, redacció de textos, composició musical, disseny d’objectes i generació d’imatges. En molts casos serà una bona solució: eficient, ràpida, barata i raonable.

La por no neix del fet que la tecnologia pugui fallar; neix del fet contrari: que funcioni massa bé. Perquè quan una eina fa bé una tasca, el pensament immediat ja no és «quina meravella», sinó: «i aquesta feina, qui la farà ara?». I, més enllà: «si això que jo faig també ho pot fer una màquina, què em queda?». La IA fa por perquè no sembla una eina puntual, sinó un salt qualitatiu: el software ha entrat en una nova dimensió.

Preocupació: com em guanyaré la vida?

A cada nova capacitat de la IA, el cervell fa una traducció automàtica: una opció laboral menys. No perquè totes les feines desapareguin de cop, sinó perquè el procés és acumulatiu. Quan descobrim que les màquines poden fer bé una altra cosa, la por no és la màquina: és la nostra dependència del treball.

A la nostra societat, els recursos econòmics no arriben pel sol fet d’existir, sinó a canvi de fer alguna cosa. Necessitem diners per accedir a l’habitatge, al menjar, a l’educació, a la salut, al lleure. I els diners, habitualment, els rebem a canvi d’una feina. El problema no és que les màquines sàpiguen fer coses; el problema és que nosaltres necessitem fer alguna cosa si volem cobrar, si volem viure.

Això converteix qualsevol augment d’autonomia de la tecnologia en una amenaça existencial. Encara que la IA ens faci més productius, encara que abarateixi processos, encara que «alliberi temps», la pregunta torna sempre: aquest temps alliberat, com es paga? I aquí la por es fa estructural: perquè la resposta no és tècnica, és política.

Problema: el sistema industrial de repartiment s’esgota

Durant segles, i sobretot al llarg del segle xx, la societat industrial va construir un mecanisme de repartiment de la riquesa que, amb moltes injustícies, permetia sostenir l’estat del benestar. El principi era senzill: qui guanya diners n’ha de posar una part al pot comú. I aquest pot comú es nodria principalment de dues vies: sous i impostos. Les empreses guanyaven diners, pagaven salaris i tributaven; amb això es finançaven, d’una banda, les persones i, de l’altra, les infraestructures, els serveis públics i la protecció social.

En la societat digital, aquesta fórmula s’esgota ràpidament. Les grans plataformes globals capturen molta riquesa, però proporcionalment tenen pocs treballadors. Per tant, paguen pocs sous aquí. I, a més, han après a beneficiar-se de maneres legals per tributar molt pocs impostos, gràcies a una coordinació fiscal global lamentable. Generen riquesa que gairebé no reparteixen.

Això no és una anècdota: és un canvi de motor. Si el model que finançava la vida col·lectiva es basava en salaris i impostos, i el nou model genera beneficis sense salaris i amb impostos minimitzats, el resultat és inevitable: el pot comú s’aprima i la societat es torna més insegura.

Exemple: consum local, beneficis globals

L’streaming musical n’és un exemple perfecte: deixem de comprar a botigues de discos, que tanquen i deixen de pagar sous i impostos. Però no és que deixem de gastar diners en música: paguem una quota mensual a una plataforma global. El consum continua, però la cadena de retorn local es trenca.

Aquest patró es repeteix amb comerç, publicitat, allotjament, mobilitat, cultura o informació. La digitalització permet guanyar molts diners sense que això estigui correlacionat amb la creació de llocs de treball local i sense mecanismes clars per retornar als territoris part de la riquesa obtinguda. La por de la ia, en part, és por de l’acceleració d’aquest mecanisme: més automatització vol dir encara menys capacitat de repartir.

Diagnòstic: els beneficis s’acumulen i el poder es desplaça

Quan el repartiment falla, la riquesa s’acumula. I, quan s’acumula, es converteix en poder. El diagnòstic incòmode és que els beneficis de la digitalització massiva tendeixen a concentrar-se en persones i organitzacions que poden decidir unilateralment si reparteixen més o menys, quan i com. Això genera una por política: la por que el futur s’escrigui des de dalt, sense prou contrapesos democràtics.

Aquí apareix una intuïció potent: la tecnologia està descol·locant la política. Les institucions, dissenyades per governar economies industrials territorials, van tard davant actors globals digitals. I quan la política deixa de ser percebuda com un mecanisme eficient per administrar la societat, creix la desconfiança i es normalitza el pessimisme.

Drets: el risc d’un feudalisme digital

Per això, la por de la ia no és només por de perdre una feina, sinó por d’un model social que s’assembla massa a un retorn al passat. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses; el problema és que estem tolerant la implantació d’un model que, en lloc de futurista, és medieval: un feudalisme digital.

La metàfora és clara: el senyor feudal decideix les normes i la població treballa a les seves plataformes amb drets limitats, en condicions que poden canviar unilateralment. I aquest sistema és desigual de manera especialment irritant: les multinacionals poden dissenyar maneres per tributar on els convingui més, mentre que els negocis locals, no. Els de la fruiteria, el transport, la sala de concerts o la perruqueria tributen localment de manera estricta i amb sancions si s’equivoquen. Els uns juguen amb avantatge; els altres carreguen amb el pes de la norma.

Aquesta desigualtat no només fa mal: corroeix la legitimitat del sistema. I quan la legitimitat cau, el futur es pinta en negre.

Talent: la fi del júnior i el forat del futur

Hi ha una altra font de por molt concreta: la ia no només substitueix feines; substitueix trajectòries. Un cas paradigmàtic és el de les grans consultores: una part important del seu catàleg de serveis —analitzar mercats, identificar tendències, localitzar bones pràctiques, fer quadres de comandament, preparar informes— es resolia amb moltes hores de perfils júniors. Era el «taller» on s’aprenia l’ofici. Ara, la ia fa bona part d’això molt més ràpidament i gairebé sense cost.

El resultat és que s’acomiaden aprenents. Però si acomiadem els júniors, d’on sortiran els sèniors del futur? Aquesta pregunta fa por perquè apunta a una disrupció menys visible: el trencament del desenvolupament de talent. Fins ara, molta gent aprenia a treballar treballant. Aprenia a pensar, a raonar, a interpretar què s’esperava, a entendre el negoci, en els primers anys de feina, més que no pas en els anys d’estudi. La ia està erosionant justament aquests espais d’aprenentatge.

I això no és un problema només de les consultories. És el mateix per a periodistes, comptables, entrenadors, metges, botiguers, tècnics: els professionals del futur es recolzaran sistemàticament en la ia, perquè és útil i poderosa, però abans necessiten haver après a pensar. Si el lloc on s’aprenia desapareix, el sistema de formació de criteri queda en suspens.

Mirall: la IA exhibeix les nostres vergonyes

La IA també fa por perquè ens posa davant el mirall. Quan una IA respon amb biaixos racistes, no revela una màquina racista: revela una història insuportablement racista amb la qual l’hem entrenada. Quan una IA permet fer perfectament un treball de final de curs, tant de batxillerat com d’un màster universitari, evidencia una tradició educativa massa orientada al resultat, el text final, i massa poc orientada al procés, al raonament i a l’experiència real. I quan una empresa substitueix els seus júniors sense remordiments, queda al descobert que moltes proclames sobre talent, cultura i desenvolupament competencial eren, sovint, retòrica. Comptava el curt termini.

Aquesta és una por moral: la por de descobrir que el problema no era la tecnologia, sinó nosaltres.

Revolució: conflicte inevitable

Tot això passa perquè no vivim una transformació; vivim una revolució. I les revolucions impliquen conflicte. La revolució digital no serà amable amb el model anterior. Caldrà enfrontar-se a l’ordre industrial que ha governat el món durant tres-cents anys i que, a més, arriba esgotat: s’ha carregat el planeta, ha precaritzat el treball, ha debilitat la política, ha desatès les infraestructures, ha fet inaccessible l’habitatge… massa coses. No podem construir a partir del que rebem, sinó contra tot aquest llegat.

Dir «revolució», però, també conté una idea: esperança. Si fóssim pessimistes, parlaríem de crisi tecnològica. En diem revolució perquè encara creiem que el canvi pot tenir resultats positius. Però això no passarà sol: requerirà discussió, disputa i decisions col·lectives.

Futur: projectem distopies perquè el present fa mal

El futur no està escrit, però és cert que hi ha moments històrics en què la majoria tendeix a imaginar distopies, i moments en què imagina utopies. Quan una societat pateix, projecta futurs foscos: màquines que ens prenen la feina, planeta que col·lapsa, política impotent, vida més cara. Si avui el futur es pinta tan negre és perquè el present ja és prou dur per a molta gent.

A més, parlar del futur és, sovint, un privilegi. Qui està ocupat a sobreviure no pot especular gaire. Per això, la responsabilitat d’imaginar futurs millors recau especialment en qui té marge, educació i capacitat d’incidir. No per optimisme naïf, sinó per higiene democràtica: si només imaginem desastres, acabarem actuant com si fossin inevitables.

Por: un futur decidit sense nosaltres

Al final, la por de la ia és la por d’un futur decidit sense nosaltres. Por que el treball deixi de ser el mecanisme de subsistència, però que no s’inventi cap alternativa. Por que la riquesa generada per màquines i plataformes no es reparteixi i, per tant, erosioni el pot comú. Por que la política sigui incapaç de regular actors globals. Por que els drets s’aprimin mentre l’eficiència creix. Por que desapareguin les trajectòries d’aprenentatge i, amb això, el futur professional de molta gent.

La IA no és només una eina; és un accelerador d’un conflicte històric. I la resposta no pot ser només tecnològica: serà fiscal, legal, educativa, laboral i cultural. Si volem una societat digital justa, caldrà un nou contracte social: recuperar part de la riquesa generada, repensar el pes de la feina, explorar mecanismes com la renda bàsica o altres formes de garantia material, i reformular l’educació perquè torni a ensenyar procés i criteri.

I sí: en una revolució toca incomodar. Toca discutir. Toca mirar la mà que empunya l’eina, no només l’eina. Perquè darrere de cada màquina sempre hi ha algú que ha pres decisions. Els responsables són persones. I si la por de la IA ens serveix d’alguna cosa, hauria de ser per activar una idea simple: el futur no arribarà, el futur es construeix. O hi participem, o el construiran per nosaltres.

( article publicat a la revista Barcelona Metropolis, número 138 d’abril 2026, editada per l’Ajuntament de Barcelona )