La cuina és memòria de les persones estimades

Voldria haver publicat aquesta entrada el dissabte 19 de juliol, però al final no ho vaig fer.

Dissabte passat va fer un any que va morir el meu pare. Dic que va morir, i no “que ens va deixar” o “que se’n va anar”. M’ha costat arribar a interioritzar això. No se’n va anar a comprar tabac, ni ens va deixar al bosc com els pares de Hänsel i Gretel. No va ser pas perquè ell volgués, que no hi és. La malaltia va poder amb ell.

Al meu pare li agradava cuinar. Hi tenia traça, cuinava molt bé. Amb la meva mare s’havien conegut treballant tots dos a l’hostaleria. Feien de cambrers en locals diferents, l’un al davant de l’altre. Tots dos eren, ella encara ho és per sort, bons cuiners. La cuina ha estat una cadena de transmissió d’amor cap a la família. Un acte de generositat, de cura, d’estima.

Dissabte vam quedar per dinar a casa amb uns (molt bons) amics. Així que, sent l’aniversari de la defunció del meu pare, vaig fer un plat que ell feia sovint com a entrant o com a acompanyament d’algun principal, sobretot a l’estiu. Jo ho vaig fer per acompanyar un culatí de vedella, però sobretot, ho vaig fer com a homenatge i record. No hi ha dia que no el recordi.

La cuina que hem après a casa, de les mares i pares, àvies o tietes, és la tradició. És llegat cultural, tradició familiar, tradició de la nostra cultura, però també és un trosset de l’amor que ens han donat i que ens ha fet créixer com a persones. Que ens ha alimentat l’estómac i també l’esperit. Per això cal que el preservem i el transmetem a les següents generacions. Cal que el compartim. A això hem vingut aquí.

Tornem a la cuina, a la cuina del pare. Es tracta d’una amanida de patates molt fresca i molt saborosa, senzilla de fer, que es pot menjar sola o amb altres plats, com a entrant o per acompanyar un principal o, amb aquesta calor que està fent, com a plat per compartir. Agrada molt a tothom, es conserva a la nevera uns quants dies si voleu, i us la podeu endur de pícnic. Vaja, que ho té tot.

Soc molt despistat amb això de fer fotos al menjar, així que no us puc posar una foto del plat. Sí que puc posar-vos una foto a mig amanir les patates, perquè veieu com va quedant:

• per unes 6-8 persones

• 3 o 4 patates grosses, a ser possible monalisa

• 1 ceba tendra mitjana

• 8-10 cogombrets en vinagre (dels petits, si són més grans, en poseu menys)

• 1-2 alls

• julivert

• oli d’oliva verge extra

• vinagre de poma

• sal

• pebre negre

Més fàcil impossible.

1. Coure les patates amb pell, que no quedin massa toves, que no es desfacin.

2. Preparar la vinagreta:

   • picar molt petit la ceba, els cogombrets, els alls i el julivert

   • barrejar en un pot amb oli i vinagre en proporció 3 a 1; jo vaig fer servir un pot de vidre d’uns 400 ml bastant ple

   • afegir-hi sal i pebre

   • emulsionar (sacsejar ben fort el pot)

   • tastar i rectificar sal i pebre

3. Pelar i tallar les patates, encara calentes, a rodelles d'uns 3 mm.

4. Posar en una safata per capes i afegir una mica de sal i vinagreta a cada capa, reservant una mica de vinagreta pel moment de servir.

5. Deixar reposar perquè absorbeixin part de la vinagreta.

6. Afegir vinagreta per sobre abans de servir.

La proporció i textura de la vinagreta ha de ser aquesta:

Que ho gaudiu molt. Serà un bon homenatge al meu pare.