Vacances en parella, el drama (?)

Cada any es produeix el mateix fenomen: arriben les vacances, les famílies fan mans i mànigues per poder compaginar dies festius de tothom i passar un temps junts, i quan tornen, la parella decideix que ja n’hi ha prou.

No som pocs els psicòlegs que treballem en temes de parella que ja fa temps que venim contrastant l’augment de demandes de visita quan comença el setembre.

És curiós, una situació que se suposa que hauria de ser relaxant, agradable, una oportunitat per a compartir totes les hores del dia, o una gran part d’elles, amb la persona que has triat, de sobte es torna una situació insostenible que ens fa plantejar-nos si, realment, vam fer bé en escollir a aquesta persona i no una altra.

El dia a dia, l’estrés, la feina, els fills, si n’hi ha, les obligacions diàries, en definitiva, fan que durant l’any la parella entri en una rutina més o menys còmoda.

Ens llevem, ens fem un petó de bon dia, passem el dia separats i ens retrobem a la tarda-nit, moment en el que aprofitem per posar-nos al dia de les novetats i, si s’escau i encaixen els horaris, sopar junts. Potser una estona d’alienació davant la televisió, i a dormir.

Els caps de setmana ens donen una petita treva, podem passar més estona amb la parella, però sovint ho aprofitem per a anar a fer la compra, netejar el pis, o bé quedar amb els amics que, durant la setmana no podem veure.

I així, o d’una forma similar, anem construint el nostre dia a dia. Un dia a dia sovint rutinari, però confortable.

De sobte tenim tot el dia per compartir junts. Per esmorzar tranquil·lament, per passejar, per planificar coses, per a parlar, per a estar amb la família de l’un i de l’altre, etc.

El canvi de rutina se suposa que hauria de ser enriquidor per a la parella. Fer coses que normalment no fas en el dia a dia, gaudir de l’estona plegats... Però hi ha parelles a les que, aquest canvi de rutina, les descol·loca. Sembla que si no es parla de feina o de com portar el pis, o de l’educació dels fills, si n’hi ha, la parella ja no sap parlar de res. La comunicació es veu forçada i es percep una distància enorme entre les dues parts.

Llavors comencen a plantejar-se les coses. “Ja no n’estic enamorat/da”, “ja no és el que era”, “s’ha acabat la passió”, “som dos desconeguts”... Una mica com que te’l mires i penses: “qui és aquesta persona?”.

Arribats a aquest punt no són poques les parelles que es trenquen, que decideixen que allò ja no és sostenible i que hi volen posar fi.

Però no té perquè acabar així, clar.

De fet, en la majoria dels casos es podria solucionar aquesta crisi amb una mica de treball per les dues parts (si és que totes dues volen, perquè a vegades passa que una sí i l’altra no i no hi ha manera…).

La comunicació amb la parella, en aquest punt, serà indispensable, però també la capacitat de tots dos d’unir-se per a fer front a uns enemics comuns: la rutina, la manca de comunicació i, en última instància, la ruptura.

Planteja’t, doncs, si a la teva parella hi ha espais de comunicació més enllà de la rutina diària, si teniu moments de connexió, si podeu trobar estones per riure i per sentir-vos còmplices.

Hi ha parelles que són capaces de seure tranquilament, i començar a treballar per a solucionar la situació i tornar al punt de partida. Però hi ha vegades que la comunicació entre les dues parts està tan esgotada, tan viciada, que no hi ha manera d’arribar a entendre’s.

És en aquest punt on la teràpia de parella pot ser de gran ajuda. De vegades les parelles es tanquen tant en la seva visió del món esbiaixada per mil coses que els juguen en contra que no són capaces de veure-hi més enllà. D’aquí la importància que, algú extern, pugui ajudar a ampliar aquestes mires i a donar eines per tal d’encarrilar la relació que tots dos voleu.