La Espanya coronada

Passats uns dies després de la eufòria de la victòria d’Espanya al Mundial 2026, és bo analitzar i donar unes pinzellades d’este esdeveniment.

La victòria no ha segut conseqüència de la casualitat, sino fruit d’un treball constant, disciplinat i exigent amarat de compromís, unió i una fe inquebrantable a un objectiu comú. La selecció espanyola ha guanyat un Campionat Mundial, on la FIFA, que controla els arbritatges, tenia excessiu interés en que Argentina estiguera en la segona final mundial consecutiva entre gols, assistències, polèmiques i sospites. Malgrat el joc brut, actituds vergonyoses, poc cavalleroses i demostrant un mal perdre per part d’Argentina, Espanya ha sabut sobrepossar-se a les males arts, i amb joc net, ser la campiona d’una competició que és una imatge excepcional i extraordinària cap a la societat i una finestra al món. Ha pogut demostrar que junts en la diversitat de llengües i cultures es pot ser molt gran i aconseguir encara més. La premsa internacional ha actuat a nivell coral en este sentit. Amb més o menys entusiasme i amb més o menys duresa per l’actuació argentina, existic una realitat comuna per a tot el món, i és que Espanya és la justa mereixedora del Campionat Mundial.

Capítol a part, la presència de Trump és tan desmesurada com ridícula i penosa. Res més a dir sobre este home en el cas que ens ocupa ara.

Tot açò, que em sembla maravillós, em fa possar els peus a terra i altra volta recordar el nostre dia a dia, on vivim envoltats de noticies tristes i vergonyoses per part de la política. La societat viu sempre asediada, asquetjada i farta d’una classe política que crispa, polaritza i manipula sense escrúpols sembrant la divisió entre la ciutadania i l’enfrontament permanent i constant. Però la immensa majoria de la societat, ha demostrat una altra volta, i ja son dos vegades en Espanya en un mes, coherència i unió tant en la visita del Papa com en la victòria del mundial.

La classe política deuria pendre bona nota (no sé si serà possible) que a la nostra societat hi ha molta gent bona i de bona fe. Professionals responsables, treballadors disciplinats, empressaris compromesos, autònoms sacrificats, joves amb valors, universitats formadores d’alt nivell, sanitat universal, educació de qualitat, voluntaris abnegats, associacions acollidores, institucions amb vocació de servei i tantes altres coses que em dixe per citar que ens han d’ennorgullir com a País.

La visita del Papa Lleó XVI a Espanya va ser un magnífic far moral, un estel enmig la nit i una ruta per il·luminar el món contemporani. Les seues encertades paraules en tots els discursos que va pronunciar plenes de serenitat i d’afecte van unir a creients i no creients en la diversitat i les diferències, i no me referisc als aplaudiments de 7 minuts en el Congrés dels Diputats, ja que no son la imatge més representativa. Parle de l’estima que Espanya li va professar al Sant Pare en el carrer. Amb el joc net, respectuós i disciplinat de la selecció espanyola, estos joves jugadors, han demostrat a Espanya i al món, amb un altre estil el mateix que Lleó XIV. Una escala de valors que construix, unix i enfortix. Aveats a viure en una societat on la immediatesa, rapidesa i fugacitat és el “modus operandi” habitual, el papa i la selecció espanyola ens parlen de treball, constància, disciplina, solidaritat, diversitat, respecte i acolliment per a tindre uns sòlids pilars en la nostra societat.