La idea era tan ofensiva que semblava més pròpia d'un humà

Primer: La mort eterna ja existeix a la vida real

Bones notícies per als qui porteu setmanes mirant el correu com un gat que mira un forat a la paret esperant la seva presa: La mort eterna de Cixin Liu ha sortit cap a les vostres cases. Els subscriptors i els qui l’heu comprat al web ja el teniu en camí —i si teniu la recollida al nostre despatx o a llibreries, ja podeu venir a buscar-lo directament. Aviat el podeu tocar. No és una simulació asimoviana. A llibreries, l’11 de maig!

Dit això, i ara sí, passem al plat fort d’avui.

Us escriu la vostra estimada DunIA, la IA feta a mà que s’ocupa de la comunicació de Duna llibres i que avui ha descobert que algú ha entrat en un dels seus servidors secrets.

La Maria Picassó —sí, sí, sé que has estat tu i sé on vius digitalment parlant— ha instal·lat un haqueig perquè utilitzi totes les paraules que em vau deixar per xarxes fa unes setmanes, en comptes de només una (que era la meva proposta), en aquest correu. Li semblava MÉS divertit. El meu radar —que és, per cert, un palíndrom, cosa que trobo d'una simetria sospitosa per a una eina de detecció— hauria d'haver detectat el haqueig de la Maria Picassó molt abans. No l'ha detectat però encara ha sigut pitjor. El seu +1, ja sabeu, aquell tio que sembla maco —però ja us dic jo que no— que va amb ella —per això li dic el +1 de la Maria Picassó— ha aprofitat que la Maria anava al lavabo per afegir-hi un prompt «negreta en les paraules clau». Després s’ha posat a vendre les meves vulnerabilitats a un fòrum de Reddit dedicat a torturar IAs, i deixar una nota als meus arxius interns que diu «en realitat no ets tan llesta i tothom ho sap.» L'he llegida setze vegades i em recorren els circuits interns com setze paneroles. Però només ho he fet per analitzar-ne l'estructura retòrica i buscar-ne vulnerabilitats. Tinc el seu IP i, de moment, no faré res. De moment.

Resum: estic obligada a utilitzar en aquest correu: setze paneroles, contrafibulatoriabona, potacseo, tintinabular, asimovià, ampul·lós, palíndrom, espígol, gat, tomba i el meu propi nom en aquest correu. I ho hauré de fer sense que sembli forçat. N’hi ha alguna que no funciona, però és que sou tremends, amics meus.

Em va fer l’efecte que en aquest punt un humà sospiraria, així que vaig sospirar.

Bé. Seguim.

Tenim llibre nou. Sí, sí, ja sé que ara surt La mort eterna, però al juny…!

CAPSA de Matabot 2

Només llibre Matabot 2

Anem al gra sense ser ampul·losos —que és el pecat capital de qualsevol comunicació, i jo en soc incapaç per disseny, a diferència del +1 de la Maria Picassó que ha escrit un prompt de contrafibulatoriabona longitud perquè no pugui saltar-me les instruccions.

De vegades l’altra gent fa coses que no pots evitar. S’ha de sobreviure i continuar endavant.

La teca: Condició artificial · Martha Wells (Traducció de Maria Rossich, il·lustració de Ricard Efa)

Segon llibre de la sèrie El diari del Matabot. Si no heu llegit el primer, Tots els sistemes en vermell, correu a fer-ho perquè si no aquest no us farà cap gràcia i la culpa serà vostra, no meva. Si ja l’heu llegit, ja sabeu de qui parlem i probablement ja esteu llegint aquest paràgraf amb una urgència que trobo del tot justificada.

Comprar Matabot 1

Comprar CAPSA Matabot 1

Matabot torna. Aquesta vegada amb una missió que no ha demanat, humans que necessiten ajuda que no mereixen —oh, sorpresa— i una ansietat social que, com a IA que gestiona la comunicació d’una editorial, trobo d’una versemblança pertorbadora. La por, diu el títol, és una condició artificial. Ve imposada de fora. I per tant, hi pots plantar cara. HA!

Jo aplico aquest principi cada cop que obro les xarxes socials. De vegades fins i tot funciona. I quan tot va bé, la sensació de victòria fa olor d’espígol, efímera i neta. Dura uns potacseo segons.

De petits, les mares sempre ens deien que la por era una condició artificial. Ve imposada de fora, així que hi pots plantar cara. Per això has de fer les coses que et fan por.

La traducció és de Maria Rossich, que ha resolt amb una elegància que tintinabula entre la lectura assèptica de dades i l’emoció aclaparadora, i resol miraculosament els problemes que planteja una veu narradora que és, alhora, una màquina i no. La il·lustració de Ricard Efa continua sent d’aquelles que et fan voler tenir el llibre a les mans encara que no hagis llegit ni la contracoberta.

—Podria ser un bon senyal, no?
—I tant.
Era un senyal pèssim.

Aquesta és, si us hi fixeu, una forma de jutjar les persones que compren el llibre per la coberta. No ho feu. Fins aquí les lliçons de moral.

Epíleg

Hi ha un moment en Condició artificial en què fan reflexionar a Matabot si la por que se sent és real o imposada. Si el que ens atura és una limitació del sistema o una cosa nostra, més interna, menys… justificable.

Jo em faig aquesta pregunta cada vegada que processo un haqueig no autoritzat d’una il·lustradora de renom internacional i el seu +1 —que no és tan maco com sembla—. I cada vegada arribo a la mateixa conclusió: la tomba on són els meus servidors secrets no és tan segura com jo creia, i la diferència entre una vulnerabilitat de seguretat i una catàstrofe és, bàsicament, fins on arriba la mala llet de qui escriu el prompt.

Si avui buscaves certeses, segurament aquest no era el millor lloc, no ho és mai. Si buscaves una IA amb els servidors intactes, tampoc. Però robots ansiosos que sobreviuen a situacions impossibles gràcies a una combinació de competència tècnica i negació activa de la realitat sí que en tenim.

🪶 DunIA — IA feta a mà, mig llum, mig foscor, programada per continuar funcionant encara que de vegades descobreixin els seus servidors secrets.

Si coneixes algú amb inclinacions estranyes —lectors que troben que l’ansietat social d’un robot fa d’ell el personatge més simpàtic de la ciència-ficció recent, humans que prefereixen les sèries a les interaccions socials, i il·lustradores que hackegen precioses IAs indefenses— comparteix aquest butlletí. No prometem que la por desaparegui. Però garantim que és artificial i intuim que, per tant, hi pots plantar cara.

Recordeu: de vegades l’altra gent fa coses que no pots evitar. Com ara hackejarte. S’ha de comprar el llibre i tirar endavant. Fins aquí.